Doncs bé, que s'ha de fer una mica de propaganda de les coses que ens ocupen... Tot i que queda una mica lluny per anar-hi assíduament, aquest Diumenge (1 de Juny) a la 13h (que si fico la 1h el Ció encara hi anirà sortint de Ca la Pili) inauguren el Centre de Dia. Que es veu que durant el dia el portarà la Lili (Eli pel butlletí Municipal)... durant la nit encara està per veure quina utilitat li donen. Suposo que hi faran alguna cosa ja que bé s'ha d'amortitzar. Potser hi podrien ficar un casino... o un bar amb aire acondicionat... bé, bé, no dic res...
Doncs bé, m'han arribat informacions de primera mà que hi haurà un pica-pica. Ja se sap que la gent hi aniria igualment si no el fessin... però ja que el fan... I durant el pica-pica la Lili ens ensenyarà el "pisset". Es veu que l'ha decorat ella. Això si que està bé, tu ho tries i que ho paguin els altres.
I finalment em va dir que ens pagaria un dinar a Cal Quico (o a la Mola, tampoc discutirem per això) a tots els que hi anem. Perquè ella volia pagar el pica-pica però al final el deu pagar l'Ajuntament. I com que ella volia pagar-nos alguna cosa... pos això, un dinar a Cal Quico.
Doncs bé, ja em fet una mica de propaganda. Ara que hi penso hi ha alguna cosa que no era ben bé així... però m'ha marxat del cap el què.
5 comentaris:
Analitzant-ho bé no surt gaire a compte això de convidar-vos a dinar a Cal Quico. Perquè entre l'esmorzar (de la inauguració de l'ampliació de la depuradora) i el pica-pica (de la inauguració del centre de dia)la gent no tindria gana.
I és clar, no es bo que la gent mengi massa...
No es que no us vulgui convidar a dinar si veniu a la inauguració, és que vetllo per la vostra salut...
Ah i la inauguració es a dos quarts d'una. Xo si veniu a la 1 tb us hi voldrem!
Mmmm aquest piscolabis de la foto... es purament alemany... això de buscar les fotos al google...
Jo, si és a cal Quico, m apunto al dinar... a la mola no, que després se'm posa malament....
La inaguració va ser tot un éxit. Lili espero que tinguis molta sort i que tot sigui "estupendu"a partir d'ara. t'ho mereixes.
Jo de canapé no en vaig veure, van volar.
Els ascensors no són infalibles ( COM ELS ORDINADORS )- i III
4- UN PONT DE MAR… BLAVA? ( VIATGE A LA REPUBLICA D )
el JOSEP va al.lucinar quan vaig explicar-li la petició del GUARDIA. M’ho va fer repetir dues vegades, potser perquè dubtava si havia aprés bé la llengua d’aquells europeus tan bojos.
— Qu sí, JOSEP, tal i com t’ho conte. Que s’ho vol fer amb tu, i es mor de ganes que li la claves fins el lleu.
— Fins on?
— Deixa-ho còrrer, cony, saps perfectament què vull dir, no m’isques ara divagant sobre filologia.
Li havia trucat a casa seua per dir-li que vingués, que havia d’explicar-li una història increïble; però ell no hi era, i es va ficar el seu cosí Muhamad –la veritat és que ni jo ni la propietària del pis de Khalib hem aconseguit mai d’entendre quants “cosins” seus viuen en aquell pis, tot i que Khalib m’ho ha explicat repetidament, amb tants pèls i senyals que fins i tot m’ha explicat amb quin d’ells s’ho munta algunes nits; que no era el Muhamad, per cert? Aquest Muhamad creu que ha aprés a parlar la nostra llengua, i s’entesta en demostrar-ho a tothom, amb els merders corresponents. Jo tot era intentar que em parlés en francés, per veure si ens aclaríem, però ell no eixia d’aquell “sí, hi
és chez Khalib”, “Non, Khalib jo no sóc pas, jo Mohamed”. Finalment vaig aconseguir que entengués l’encàrrec i, sobretot, tenir jo la seguretat que l’havia entés.
— I dius que aquest Ximo està…
– Per a menjar-se’l. Imagina’t el germanet, però més home, més quadrat, però dolç també, amb una dolçor…
— Collons, Jordi, sí que t’ha pegat fort. Està bé, està bé, que no es diga que un magrebí ha negat hospitalitat a un cosset així… i menys encara a la vostra terra estant.
Vaig riure davant la veu d’inocència de Khalib, acompanyat del més suposadament ingenu dels seus somriures, i la seua més franca rialla musulmana va seguir la meua de seguida. I, sense majors preàmbuls, vam passar a altres finalitats més productives. Quan el Khalib s’excitava, i la veritat és que era fàcil excitar-lo, no tenia aturador.
Havíem convingut que es deixaria caure per casa el dia que jo havia concertat la cita amb Ximo, i de fet va ser Khalib el primer en arribar-hi, no sé si perquè temia quedar malament si arribava tard o perquè el meu relat l’havia animat fins l’extrem de devorar-lo la impaciència.
— Encara no ha vingut el teu cos de bandera, Jordi?
— Voldràs dir que encara no ha pujat. Et recorde que viu en aquesta mateixa finca.
Va ser dir-ho i el timbre que sonava. Aquell dia el Ximo s’havia lluït particularment; jo creia que no es podien trobar uns pantalons més cenyits ni més escassos de roba que els de l’altre dia sense anar directament nu, però ell havia aconseguit demostrar el contrari.
Anava a fer les presentacions convencionals –què hi farem, a un l’han educat una mica a l’antiga!– quan Ximo, sense deixar-me dir ni ase ni bèstia, s’acosta a Khalib, que s’havia aixecat només obrir-li jo la porta, i agafa amb la mà esquerra el paquet islàmic mentre estén tranquil.lament la dreta en gest de salutació:
— Què tal, Khalib. Et dius així, veritat? No et pregunte com estàs perquè prou que ho note. Recollons, tio, com podeu criar unes polles tan grosses?
Després de la qual constatació de la diferència de ritmes a vora i vora de la Mediterrània, s’imposava per part de Khalib el que aquest va fer sense espera, encaixar la mà de Ximo amb la seua dreta mentre repetia el gest agafador amb
l’altra mà, constatant que tampoc Isa ben Marien havia privat els seus seguidors d’unes bones capacitats reproductòries.
Vaig haver de recordar-los que jo era allí, perquè ja em veia que, cas contrari, aquells dos em deixaven sota taula; i no estava disposat a restar sense menjar quan tenia davant meu dos entrepans com aquells. De manera que em vaig acostar, i prement alternativament els darreres de l’un i l’altre, vaig presentar una respectuosa reivindicació dels meus drets com a amfitrió i com a copartícep de la festa.
Tots dos van somriure. Ximo, amb una naturalitat que feia pocs dies m’hauria sorprés però que ara trobava perfectament esperable, va aprofitar que havia alliberat la seua mà de la salutació amb Khalib per magrejar les meues parts mentre comentava burleta:
— Home, Jordi, no t’ofengues: encara hi ha classes, però això no vol dir que estigues gens malament. No et sembla, Khalib?
A Khalib li ho semblava. O almenys així ho va indicar, no de paraula, sinó acostant també la seua mà al meu inflat paquet, boig ja per esclatar davant d’aquella veïnal estrebada. Ara, no sé si el que volia Khalib era tant constatar una vegada més allò que tan bé coneixia, o entrecreuar els dits amb la mà magrejadora d’un Ximo més excitat cada moment que passava.
Finalment va ser Khalib qui es va decidir a despullar el nostre autoconvidat; i ho va fer amb tota la delicadesa que segles de refinament han ensenyat l’Islam a dur a terme les seues cerimònies amatòries. Khalib, quan volia, semblava un
efebus de les Mil i Una Nits en ple lliurament amorós en la tenda d’un oasi; d’altres vegades, en canvi, sabia ser, com m’ensenyava l’experiència, el senyor ardent i neguitós que es complau en violar les seues víctimes sotmeses. Ara, però, tocava la dolcesa, i Ximo va aprendre ben aviat com podia el magrebí fer-lo gaudir amb aquesta suavitat.
Sinó que el veïnet no volia allò, o almenys no ho volia encara. Amb gest brusc va apartar els llavis de Khalib del tast que aquest havia iniciat amb tanta delicadesa:
— Despulla’t d’una vegada!
Era una veu brusca i masculina, que no acabava ?ni començava– de quadrar amb la seua petició per concertar la cita. Però a Khalib no semblà preocupar-li ni sorprendre’l. El va mirar fixament amb els seus ulls enormes i salvatges, els ulls que sabia fer quan volia demostrar qui manava de veritat en aquella plaça:
— Em despullaré quan voldré, a veure si t’adones d’una vegada qui mana ací, gos!
I davant de la meua sorpresa, Khalib li va etzibar a Ximo allò que només podia ser qualificat, sense eufemismes, com una hòstia molt ben donada. La meua cara d’astorament no va ser res en comparació amb el rostre del meu veí i receptor de la plantofada, el rostre del qual no hauria sabut dir si havia quedat més vermell per la irritació o pels efectes del colp. Vaig pensar, i tèmer, que aquells dos cossos mascles s’hi anaven a enganxar en una batusa de conseqüències imprevisibles però, davant del meu desconcert, Ximo va restar des d’aquell mateix moment totalment passiu i sotmés a les ordres perèntòries de l?africà:
— I ara, tombat damunt d’aquell sofà, cap per a avall, i prepara el teu cul merdós per rebre la meua polla!
La cruesa de la veu em sorprenia fins i tot a mi, acostumat com estava a certes eixides de Khalib. I també em preocupava, per què no dir-ho, per més buida que cregués la finca, la possible resposta violenta de Ximo, si el meu moro predilecte se?n passava de comportament.
Tot al contrari. Ximo semblava encantat d?aquella violència. Quan Khalib, amb irritació mesclada amb impaciència, va traure un condó de la tauleta on sabia bé que hi eren i va començar a revestir amb ell la seua polla inflada, els ulls del meu veí espurnejaven de goig, encara que potser amb un fons de preocupació, perfectament comprensible; si la seua experiència en aquestes comptesses era tan poca com jo li suposava, la preparació per rebre la visita del germanet més aviat gran que petit del magrebí no anava a ser tasca fàcil.
I a fe que Khalib no li va facilitar les coses. Potser m?entendreu si us dic que allò va ser en tot una violació, sinó en el ?petit? detall que Ximo ho volia… tot i que de vegades el seu cos i la seua raó se?n resentien i resistien, és clar. Khalib el va obrir com va voler, i es va endinçar a viva força dintre d?aquell receptacle desacostumat a semblants mesures; i sense deixar d?empentar més i més endins, el va aixecar com una ploma ?i Ximo no té res de ploma en el seu pes, podien preguntar-m?ho? obligant-lo a ficar-se dret, sempre tots dos ensamblants, per poder grapejar-li així amb fúria els testicles, en una bategada que semblava amenaçar per sempre més la continuïtat física d?aquells òrgans.
Mentrestant, jo tenia la sensació que m?havien deixat una vegada més a soles, hostajador d?una batalla meravellosa de la qual em condenaven a ser mer espectador; i no volia aconformar-me amb aquell paper, ja n?estava una mica fins el més amunt. El meu membre, no cal ni dir-ho, estava a dos cents, i reclamava els seus drets amb la mateixa ànsia que un assedegat pel desert. De manera que em vaig acostar a Khalib i vaig començar a grapejar-lo, amb la dolçor que sabia que tant podia excitar-lo… si és que se?l podia excitat més. Però la seua veu va sonar tan autoritària cap a mi com la que li havia adreçat a Ximo feia una estona:
— A mi, no! Agafa-li la polla a ell i pega-li una mamada que se?n recorde tota la vida! I a pressa!
Inútil és dir-ho, a aquestes altures els udols de Ximo podrien haver despertat tota la finca si hi hagués hagut algú dormint en ella. De tota manera, i perquè totes les precaucions són poques, jo havia engegat a tota intensitat el compact, només començada aquella guerra; un compact on avui no sonaven exactament peces de Mozart, perquè si calia que els veïns rondinassen, segurament valia més que fos d?un rock per heavy que sigués que no dels crits del Matamoros, al qual ara li estaven tornant la revenja històrica del seu cognom. Al gra, que quan Khalib em va donar aquella ordre, vaig ser un obedient servidor del meu senyor i em vaig fer càrrec d?aquell paquet veïnal, que tant de gust havia tingut en conèixer i tascar feia uns dies.
Ximo es trobava ara en el clàssic emparedat en què ell era la mesca gustosa i goluda de dos llèpols que no estàvem disposats a abandonar la mènjua fins que li haguessem estret l?última gota i el darrer sospir. I a déu pos per testimoni que li?ls vam estreure!
Pot sonar a tòpic, però que sone, allò de l?èmbol endavant i endarrera, per topar-se ara amb un penis que empenta, ara amb una boca que acull, va funcionar a la perfecció amb el meu veïnet. Potser fos perquè jo em coneixia bé el ritme del Khabil, i doncs alentia i accelerava segons que creia més convenient per esperar-lo, fos perquè el cel ajuda els qui s?ajuden, fos si voleu per la casualitat més impensada, excusa eterna que no vol dir mai res, el fet va ser que, en sentir jo que la llet de Ximo avançava imparable cap a la seua eixida natural i retirar-me prudentment per deixar que aquell bé de déu espés brollés incontenible, vaig sentir l?udol salvatge de Khalib, udol de nit plena del desert ?encara que Khalib, per ser és més aviat de Tànger?i vaig veure el seu gest de mascle victoriós llançant lluny el condó i escampant a dojo el seu esperma per tot el cos de Ximo, si no van ser algunes escorrialles que m?arribaren a mi. I en l?acte, tots dos, com de comú acord, es deixaren caure allà on eren, al dur terra del pis, sense preocupar-se ni poc ni gaire de la duresa ni de la fredor –que encara no era tal, en aquell setembre–, i sense preocupar-se tampoc, i això era més greu, de la meua persona, que restava encara insatisfeta, excitada de no més en veure aquells dos mascles esgotats després de la batalla, mentre tot jo els demanava a crits silenciosos poder participar també d?aquella vibració postorgàsmica.
Encara s?estigueren una bona estona a terra fins que Ximo, més prudent o menys habituat a certs abandonaments, es va aixecar amb una certa dificultat ?no era per a menys?i es va estirar, gloriosament nu com anava, tot al llarg d?un dels sofàs de l?habitació on, com qui no fa la cosa, vaig anar de seguida a seure. Sinó que un comentari fet amb veu desmaiada i quasi inaudible ??ara no, Jordi, sisplau??em va contenir en les meues ànsies de seguir endavant, o de sol.licitar que recordaren la meu presència inactiva. Perquè Khalib tampoc no semblava estar per a massa orgues, encara estirat al terra, amb el membre guerrer abandonat igualment a la languidesa més cansina.
Afortunadament, la treva va ser només això, una treva, i de no massa llarga durada. No haurien passat ni deu minuts, tres cançons mal comptades d?aquell grup eixordador, la potència dels quals havia reduït, per evitar ara el contrast dels seus crits enmig del silenci, que ja vaig veure que el meu vell conegut i tastat germanet guerrer de Khalib insinuava una certa incomoditat manifesta en la postura que es trobava. Quan el meu magrebí predilecte es va aixecar tot d?una, amb un bot inesperat que va sorprendre Ximo tant com a mi, i es va adreçat a la seua soferta ?i satisfeta?víctima anterior, vaig comprendre que finalment la cosa començava a posar-se de veritat interessant per al meu cos. Khalib havia escoltat la meua petició muda, i estava disposat a venir en el meu auxili.
Quasi no va parlar, amb Ximo. Només tres paraules i un interrogant –?No et sembla…?– i un gest molt més expressiu que les paraules van ser suficients per coordinar aquells dos cossos i fer-los avenir pel que feia referència a mi. Quan Ximo li va respondre, també lacònic ??deixa-m?ho a mi.?? ja vaig ser conscient de qui es faria càrrec de cada part i, amb tots els respectes cap a l?Islam, no em va desplaure. A Khalib me?l coneixia bé i l?havia tastat bastant, que no prou, perquè d?això mai no hi ha massa; però amb Ximo només havia existit una única vegada, i volia comprovar si els meus records –?meravellosos records?eren suficientment fidels.
Ho eren. O potser s?havien quedat una mica curts i tot, o bé era que l?experiència patida li havia servit a Ximo per aprendre encara millor a gaudir i fer-me gaudir per tots els amagatalls del meu cos. Em vaig abandonar per complet a les seues mans, i al seu membre, oblidat ja de tot i de tots, veïns, udols i grup heavy inclosos, en un núvol de dolor plaent enmig de les empentes plenes de ràbia i salvatgia d?un Ximo fora de si, que pocs dies abans no hauria ni gosat pensar que hi seria, penetrant més i més endins un cos masculí que, bé que li ho notava, l?havia encés de desig i de fúria, potser com a rèplica agradosa de la penetració no menys salvatge de què ell mateix acabava de ser-ne objecte. Mentrestant, el meu Khalib anava canviant els papers, donar i rebre, ja enfonsant-me tota la seua polla ardent dins de la boca, ja tancant dintre la seua el meu penis igualment ardent.
Aquella bogeria només podia acabar amb un gloriós esclat de tots tres per tot arreu dels punts imaginables. I ara sí, caiguerem esgotats per una bona estona, languidament tots tres, asseguts en el sofà, i la recuperació fou ara necessàriament més lenta. I va ser llavors, quan jo ja m?aixecava, havent recuperat el meu paper d?anfitrió i disposat a fer els honors de la casa, ara en sentit estricte, a aquells dos mascles que havien pres possessió satisfeta del meu cos, quan es va escoltar la veu de Ximo, ja recuperat, que em feia la petició més estranya que podia esperar-me en aquells moments:
— Per cert, Jordi, et voldria demanar un favor…
Un altre?, que vaig pensar-hi. Però evidentment, la resposta no va ser aquesta, sinó un convencional ?digue?s, Ximo?. I llavors, què em direu que em demanava?
— … si no et sap mal, veuràs, és que no tenim un altre lloc on anar-hi ?en quina m?aniria a eixir?? Puc vindre demà al teu pis a fer-m?ho amb la meua nòvia?
Ximo em preguntava això completament despullat i amb el membre flonjo després d?haver-se?m repassat, i m?ho comentava a mi, tan nu com ell, davant d?un Khalib en pilota picada que encara li passava làngidament el braç per l?esquena i que, quan el vaig mirar, quasi no podia amagar la rialla darrere dels seus ulls intensos del Magrib. Però jo vaig saber també contenir-la, per respondre-li amb una seriositat fora mida:
— Quan vulgues, Ximo, no en faltaria sinó!
I escoltar-li encara una certa matisació, molt capficada. Ximo no volia de cap de les maneres mesclar dues parts tan diferenciades de la seua vida:
— El que vull és que em deixes les claus… i que em faces el favor de no tornar a casa en unes hores. És que… ho sent, però això és propietat privada!
I es va quedar tan ample en comentar-ho. Decididament, mai no entendré els éssers humans!.
Autor: Toni T.
Publica un comentari a l'entrada