Bé, bé, bé,
Ja que ningú actualitza, ho faré jo parlant del meu petit viatge a Berlín. Doncs sí, com ja sabeu a principis de Juny (5-9 Juny) amb l'excusa d'anar a concert dels The Presidents of the United States of America vaig passar uns dies de relax a la capital teutona. Era un retrovament després d'any i mig d'abandonar-la i la meva 5a visita (2000-2002-2004-2006 i 2008). Com cada cop, em van sorprendre els constants canvis arquitectònics.
Com que la calor acompanyava d'allò més, vaig decidir fer-me amb una bicicleta com a mitjà de transport per moure'm lliurement per la ciutat sense complicacions. Eren dies de relax, així que em vaig dedicar a visitar poques coses i a passar el temps en alguna terrassa prenent un latte macchiatto, un Spezi (fanta de taronja i coca-cola) o alguna cervesa local acompanyat de vells amics i coneguts o sol llegint el diari o un llibre tal i com solia fer els dissabtes a la tarda durant la meva estada a la Hauptstadt.
També hi va haver temps per a prendre el sol en algun dels inmensos parcs o passejar i prendre quelcom a Prenzlauerberg, Mitte, Potsdamer Platz o fins i tot a la West-side (la part occidental, la qual només vaig trepitjar breument.
El dissabte vaig assistir a l'esperat concert. Es va cel·lebrar en una petita sala que hi ha sota una estació de metro i va ser d'allò més espectacular. Jo estava davant de tot, a 1a fila, literalment a tocar de l'escenari i del cantant i baixista Chris Ballew. Al meu costat hi havia una parella d'americans de mitjana edat (35-40) amb pancarta electoral inclosa, els quals també eren fanatics...
després del concert, i aprofitant la proximitat dels membres de la banda, l'americà es va treure un rotulador de la butxaca i es va fer firmar un autògraf pel cantant al tros de paper plastificat que portava. Jo vaig pensar: "merda, jo no porto cap paper!". Després va passar per allà el guitarrista i em vaig adonar que sí que tenia un paper a la butxaca (el resguard de l'entrada que havia comprat per internet - quin gran invent!!), així doncs, el vaig treure ràpidament i el vaig fer signar també per l'Andrew. El Jason, el bateria va marxar directament sense saludar. Va ser llavors que l'americà li va preguntar a un dels dos goril·les que hi havia a l'escenari a veure si li podia aconseguir l'autògraf pendent i jo, aprofitant una altra vegada, vaig allargar la mà i li vaig donar també el meu paper. Després de tot això la sala es va anar buidant i tothom va fer camí cap al bar, cap a fora o a comprar una camiseta a la dona del Chris. Jo, ratllat perquè em faltava una firma i perquè aquesta era la més important, vaig tornar a la sala. Allà només quedaven els que estaven desmontant els equips musicals, entre ells els dos goril·les que abans ens havien aconseguit la firma. Així doncs li vaig preguntar a un d'ells per la firma del cantant i, en comptes d'agafar-me el paper, em va dir que anés amb ell.
Ja us podeu imaginar el què va passar després.... vaig estar parlant amb els meus ídols de joventut!!! quina il·lusió!! Va ser una de les millors nits ever! i un dels millors viatges, és clar!!
Així doncs, havia complert els objectius del viatge amb escreix i em sentia l'homes més feliç del món. A veure si compleixen la seva paraula i venen aviat a Barcelona!!!
Bé, molts de vosaltres ja coneixíeu la història, així que paro de fotre'us el rotllo amb aquesta història....
GER
